La mort i el dol en els centres educatius

Al cap dels anys de dedicació a l’educació, en diverses ocasions he compartit la inquietud que provoca en menuts, nois i adults, la mort d’alguna persona que de manera directa o indirecta, forma part de la comunitat educativa d’un centre.

En un primer moment, es viu un trasbals, les emocions es desborden o es contenen en excés. Per sort, la majoria de professionals de l’educació tenen criteri i saben atendre la situació. Però també és cert que és aleshores quan es veu la necessitat de disposar d’eines pedagògiques preventives que orientin a educadors i pares.  Molts d’ells mostren interès per a trobar la forma adequada i sincera de poder parlar amb els infants i els adolescents de l’absència, el fracàs i el patiment. De la mort i del morir-se i del dolor que sovint implica aquesta experiència. Dolor per qui es mor i per aquells que l’estimen. I no només dolor o por a la mort, sinó por de patir, del com morir. I malgrat això, en general s’està poc format per afrontar aquest repte.

Si llegim amb atenció la reflexió de Joan Carles Mèlich:  “Educar per a la mort resulta inseparable d’educar per a la vida, i a l’inrevés. Més encara, és l’única manera possible i sincera d’educar per a la vida” i aquesta proposta ens ressona al cap i al cor, segurament serà més fàcil trobar els camins per acostar-nos, juntament amb el nostre alumnat,  a l’experiència de la pèrdua, el fracàs i la mort.

Quan pares, mestres, professors o psicopedagogs hem de parlar de la mort amb els infants, adolescents i joves no és pas senzill trobar la manera de fer-ho, és per a tots una tasca difícil d’abordar. Està clar que  el paper de l’educació no és només traspassar un seguit de continguts informatius, sinó donar suport a la totalitat de la persona, en totes les seves dimensions i en un tema com el que ens ocupa, això és francament complex i imprescindible alhora.

Infants i adolescents conviuen amb la pèrdua, la malaltia, el patiment i la mort i  acostumen a preguntar o comentar coses com: La iaia es morirà? Si es mor, ja no la veurem mai més? Però… potser pot anar al metge i es pot “desmorir”. Quan tothom es mori, qui existirà? A on van les persones quan es moren? Com és el cel? Què és el cementiri? I els adults (família i educadors) que convivim amb ells, hem d’estar disponibles per fer-los costat i som responsables d’acompanyar-los en aquestes experiències. Ser responsable significa poder donar resposta, donar raó d’alguna cosa. Això no implica tenir resposta per a tot, de cap manera, perquè hi ha preguntes que no tenen resposta i així els ho hem de reconèixer. Però malgrat no hi hagi resposta per a tot, això no justifica que no haguem d’oferir un espai i un temps per parlar-ne.

I evidentment, no es tracta d’afegir més responsabilitats als docents en aquesta tasca ni augmentar el contingut curricular del treball quotidià dels professionals de l’educació, l’objectiu és oferir a nens i adolescents l’acompanyament que mereixen quan viuen experiències vitals que impliquen determinades pèrdues. Simplement es tracta de no ignorar la mort. Només aprofitant les ocasions i els esdeveniments que la vida ens presenta cada dia  i amb una actitud oberta, ja podem fer molta feina en aquesta línia.

Per exemple, com és que a les aules es parla de les funcions vitals dels éssers vius i, en general, els educadors no en diem res sobre què passa quan aquestes funcions vitals (que ens donen la vida) deixen de funcionar?. La realitat del cada dia demostra que a les aules la mort s’obvia, cosa que no passa, o passa menys, amb tot allò que fa referència al sexe i a la reproducció. Es parla de l’arribada a la vida, de l’embaràs, el naixement, el creixement… I quan es fa necessari parlar del final de la vida… tot es fa més complexa i sovint hi passem “de puntetes”. I això també passa en l’àmbit mèdic. Tot els protocols estan a punt per l’arribada d’un infant però per a una mort digna… encara queda molta feina per fer i els docents hi tenim un paper a fer en aquesta tasca.

 

 

Deixa un comentari