L’adquisició del llenguatge

Quan un infant neix pot semblar que aparentment, no té llenguatge. I com l’adquireix doncs? Els estudiosos fan un seguit d’observacions per arribar a determinades conclusions, considerant unes variables i descartant-ne d’altres. És per això que quan es fa una revisió de les teories que fan referència l’adquisició del llenguatge, s’ha de fer atenció a dos punts de vista diferents però igualment importants: un és el dels estudiosos i l’altre és el de l’evolució de l’infant.

Hi ha teories que consideren que el llenguatge s’aprèn i altres que pensen que és quelcom  innat. El conductisme explica l’aprenentatge del llenguatge com una conducta que s’adquirirà per imitació o per condicionament. El llenguatge és doncs una conducta apresa entre moltes d’altres. El més important des d’aquesta perspectiva serà com els pares condicionaran, estimularan i entrenaran el nen per a aquesta adquisició.

Des d’una altra visió hi ha la teoria que diu que el llenguatge és possible gràcies al seu component innat, que està determinat biològicament. Les aportacions de Chomsky han estat un punt d’inflexió en el corrent psicolingüístic. Aquest lingüista va observar que hi havia una predisposició ja des del naixement per a l’adquisició del llenguatge i una capacitat per a descobrir el que serien les seves regles. Tenint en compte la capacitat creativa del nen, Chomsky deia que l’’infant faria ús d’aquesta creativitat i tractaria d’experimentar utilitzant paraules i combinant-les per a fer enunciats. Aquesta combinació i elecció dels elements és, des d’aquesta perspectiva, intuïtiva.

La psicologia cognitiva ha estudiat el llenguatge amb una visió estructural, és a dir estudia estructures i processos com l’atenció, la percepció, la memòria, el pensament, el llenguatge i l’aprenentatge.

Les teories lingüístiques i psicològiques han aportat mètodes per a estudiar l’adquisició del llenguatge. Els estudiosos s’han fixat en l’anàlisi de les produccions, la seva estructura, la gramaticalitat i aplicació de les regles per a descriure l’aprenentatge del llenguatge.

Actualment es dóna valor tan a les estructures del llenguatge com en els contextos en què apareix, és el que s’anomena model interaccionista. Es dóna valor a l’eina del llenguatge, com aquest s’organitza en estructures complexes i alhora com interactuen els contextos en aquestes conductes verbals.

Des d’una perspectiva cronològica podem diferenciar etapes en l’adquisició del llenguatge. Tot i així és important tenir en compte que no és clar quan s’acaba un període i en succeeix un altre. El creixement maduratiu del sistema neurosensorial i motor, el desenvolupament cognitiu, l’afectivitat i l’entorn social acaben de determinar el seu desenvolupament.

El que sí que podem constatar és que el llenguatge es desenvoluparà amb l’existència d’ una base orgànica, psicomotriu, sensorial i afectiva. Una base psicomotriu que possibilita fer els moviments necessaris per a l’articulació. Una base sensorial que permet que hi hagi bones entrades d’informació per via auditiva i visual. I  una afectivitat en el sentit d’oferir un entorn estable que faciliti la comunicació.

Des de la vessant comunicativa, per a la construcció del llenguatge són importants  les interaccions, els intercanvis entre el nadó i la mare o aquell qui faci les funcions maternes. El com  el nen percep l’altre, com  alguna persona  que l’interpreta, com un ser social s’admet doncs que entre ell i la mare hi haurà una primera cèl·lula social.

El que és clar és que l’aprenentatge és gradual i no sempre avança linealment. A parlar, no s’aprèn paraula per paraula, l’adquisició del llenguatge comença molt abans que el nen sàpiga utilitzar els signes de la llengua. Abans de parlar ja està adquirint llenguatge, per això parlem de l’existència  d’una etapa pre-lingüística on la comunicació es una funció prèvia i anterior. Aquesta etapa s’inicia des del primer plor i s’allarga fins els 12 mesos.

En aquesta etapa pre-lingüística la imatge que ens ha d’acompanyar és la de la mare i el nadó, que serà tan important per a la construcció del llenguatge com per la del psiquisme. Així doncs quan un nadó plora, la mare respon donant significat al plor, la veu de la mare actua com a sedant. ”No són les mans de l’adult que toquen al bebè, sinó la mirada i la veu” (Winnicott 1960).

El primer plor no és una articulació diferenciada. Sí que té molt significat pel que fa a la relació i construcció del psiquisme. El petit capta de la mare la intenció comunicativa a través de la melodia, el to de veu, el ritme articulatori, les pauses, podríem aventurar-nos a dir que ho capta tot, sense entendre literalment cap paraula. En el segon mes de vida s’intensifica el contacte ocular mare-fill. Els ulls de la mare miren els ulls del bebè i la mare inicia unes vocalitzacions. S’estableix un torn, la mare s’espera, com si el nadó hagués de contestar  i es fa una pausa després de la qual la mare retorna a vocalitzar. Després apareix el somriure. El nadó ja discrimina expressions facials, i és clar, prefereix l’expressió d’alegria. Té un sistema afectiu de comunicació. I cap a finals del segon mes  apareixen les primeres vocalitzacions espontànies que a partir d’aquest moment aniran enriquint-se  en quantitat i qualitat.

Cap al segon trimestre de vida: comença a balbotejar, és a dir, fa sons diversos que no repeteix. Comença a diferenciar-se l’activitat fonatòria.  Aquesta etapa en que ja  emet sons labials i guturals s’anomena etapa del balboteig. La tonicitat dels llavis ja permet fer sons inimitables per l’adult però que contribueixen a la pràctica pràxica i motòrica, tots aquests sons ja indiquen benestar o malestar segons siguin més guturals o més nasalitzats. Les vocals comencen a diferenciar-se per la seva tonalitat i ritme. Als quatre mesos ja poden discriminar el to de veu i la melodia de la seva mare Si en aquest tercer mes no  ha aparegut el somriure, hem d’estar atents a la seva evolució.

Al voltant dels sis mesos aquest balboteig es converteix en ecolàlia, és a dir, el bebè sent els seus propis sons i els repeteix,  són síl·labes sense significació. Hi ha autors que donen a aquesta etapa una especial rellevància per què la consideren un prerequisit per al futur llenguatge. Altres només donen importància pel que fa a la a repetició i exercitació de l’aparell bucofonador que explora, com un exercici que també fa amb les cames i braços, o bé com a experiència plaent que el nen intenta repetir. El petit sent el seu propi so i el repeteix, en sentir-lo una i altra vegada va fent el joc repetitiu. El nen que no se sent a ell mateix difícilment farà el joc de repetir síl·labes, per això és important estar atents al seu balboteig, per poder detectar a temps una possible dificultat auditiva.

Cap als 10 mesos podem tenir la sensació que el bebè ens transmet alguna cosa significativa a través del balboteig, l’inici d’una paraula. Els canvis en la producció es donen de manera més visible a partir dels 12 mesos, quan s’inicia una etapa pròpiament lingüística on entre els 18 i 24 mesos creixerà en quantitat de mots. En aquesta etapa els mots jo no es fan servir només per donar nom a les coses, sinó que poden servir per jugar. Una escombra pot passar a ser un cavall. El nom de l’objecte és “escombra” però l’infant ara en diu “cavall” perquè és capaç d’anar més enllà de l’objecte concret, pot simbolitzar i utilitzar l’escombra com si fos un cavall.

 Les primeres paraules estaran lligades a l’acció, a les persones i als objectes més propers al nen. Tindran el suport del gest i el to de veu per a atorgar-los diferents significats. Les primeres produccions que apareixen són: la negació “ no” i la localització  “aquí”, “això”. Quan l’infant entre els 18 i els 24 mesos comença a parlar podem dir que és gràcies a totes aquestes conductes de comunicació prèvies i necessàries. Han aparegut unes rutines repetitives que han fet que el nen pogués entendre la situació, avançar-se, demanar i respondre.

Tot i les diferències individuals podem dir que hi ha uns períodes òptims per a l’adquisició dels diferents components del llenguatge. Entenem per components els sons de la llengua (fonètica), el vocabulari (lèxic) i la combinació i l’ordre de les paraules per fer les frases, la concordança entre les paraules (sintaxi), l’entonació de les frases, l’accent, el ritme, i les pauses (prosòdia). Així doncs el període d’adquisició de la fonètica el podem situar entre els 4 i 12 mesos i l’adquisició del lèxic entre els 8 i 16 mesos. L’aparició del lèxic és més tardà perquè requereix un etiquetatge, una permanència i una estabilitat en els objectes per a després poder simbolitzar, cap els  18 mesos. Quan l’infant ha pogut interioritzar unes 400 paraules aleshores la seva combinatòria proporcionarà el desenvolupament de la sintaxi, aproximadament cap als 2 anys i 5 mesos. Aquests components, el fonètic, el lèxic i el sintàctic, no funcionen independentment sinó que cada un es nodreix de l’altre.

El nen, tan sols necessita les regles comunicatives que li permetin expressar desitjos i intencions. Per a poder comunicar-se un amb l’altre, és necessari compartir un sistema de regles. En el moment en que es posen en funcionament, aquestes regles sintàctiques s’aniran interioritzant de forma progressiva.

Pel que fa a la prosòdia,  des dels seus inicis acompanya al llenguatge i juga un paper important, contribueix a la seva comprensió. L’entonació té també una funció sintàctica, dues paraules unides amb una entonació ens fan entendre si es pregunta, si es demana informació o si es tracta d’una exclamació. L’expressió es va fent més complexa i ja als dos anys les estructures sintàctiques seran més variades.

Poc a poc, però de manera rellevant, el repertori lingüístic augmentarà en varietat i complexitat. Les primeres paraules  tenien valor de frase, aquest és el cas d’una criatura que senyalant la pilota diu “óta”, volent dir “dóna’m la pilota”. Posteriorment utilitzarà la parla telegràfica, cap a l’any d’edat, on apareix verb+objecte, pot dir: “mía nena” volent dir “Mira nena”. A la fi esdevindrà al llarg dels mesos una parla amb més enllaços fins arribar a les  primeres frases complexes.

L’ús dels verbs també s’enriqueix en totes les seves formes en present, passat i futur. En les formes que ens permeten parlar de nosaltres, dels altres, dels desitjos i les condicions que volem imposar.

Els múltiples errors en els verbs vénen de l’afany de regularització ja que la freqüència d’aparició d’alguns verbs posa en marxa el mecanisme d’aplicació de la regla a tots els verbs. Així doncs de “jo sé” diuen “jo sabo” ja que si del verb “menjar” diem “menjo”; de saber diem “sabo”. D’imitar el que senten passen a realitzar els verbs irregulars amb comportament de regulars. En darrer terme  quan interioritzen la regla van adquirint la competència d’usar els verbs de manera pertinent. Aquests errors són sobregeneralitzacions i no es donen aleatòriament sinó que donen compte del creixement i comportament lingüístic del moment.

La comprensió del llenguatge no va d’acord i en relació amb la seva producció. Nombrosos estudis demostren que els nens poden tenir més competència en la comprensió d’enunciats i en canvi poden no saber-los produir. Ja ho diuen moltes mares “ no diu res però ho entén tot”.

Tenir un bon domini del llenguatge permet poder demanar l’atenció a l’oient que volem que ens escolti: funció apel·lativa. Facilita saber l’estat anímic del qui ens parla: funció expressiva. Atorga la possibilitat de poder referir-nos als objectes que tenim presents o absents: funció instrumental i permet poder donar informació a l’interlocutor: funció representativa. Tot plegat és un repte que el llenguatge ha de poder resoldre. També hi ha altres funcions que el llenguatge ha de posar en funcionament per a resoldre diverses situacions comunicatives. La finalitat de dominar el llenguatge és poder-lo utilitzar en totes les seves funcions, que apareixen de forma progressiva.

A parlar se n’aprèn parlant, així fent errors es va avançant en l’aplicació de les regles. Hi ha d’haver un tempteig inicial amb errors per què el futur llenguatge sigui automàtic i es domini sense esforç. Podem afirmar que hi ha llenguatge quan el nen ha estat capaç de referir-se a objectes i situacions que no són presents, que no pertanyen a l’aquí i ara. El llenguatge servirà per a pensar i el pensament es traduirà en llenguatge quan es sigui capaç de fer operacions més complexes que el designar o denominar un objecte. El procés, en principi, acaba amb aquest domini i a partir d’aquest moment caldrà que vagi enriquint-se i fent-se més proper al llenguatge de l’adult, però per això el permetrem créixer en experiència, lèxic  estructura usos i funcions.

Deixa un comentari