L’escola dels somiatruites

Hi ha una escola perduda allà al mig del Montseny,
on només hi estudien els nens…
On només hi estudien els nens que somien en truites.
(…)


I és que ‘hasta’ el conserge pintava escoles sense muralles,
ni classes, ni reixes, ni mestres, ni tonteries d’aquestes.

Aquests versos són de la cançó Somiatruites, publicada per l’Albert Pla dins el disc Anem al llit? l’any 2002. Tot i el tarannà irreverent del músic, en ella hi ha algunes afirmacions que penso ens haurien de fer reflexionar sobre l’escola que volem.

Els primers versos que hi he trobat interessants són de l’estrofa del principi; escoles sense muralles, ni classes, ni reixes…. Tot i que sembli una mica utòpic la recerca pedagògica i les premisses de l’escola activa ja fa dècades que reclamen una escola involucrada amb la realitat en contraposició a les aules tancades dins les quatre parets que les envolten i allunyades de tot allò que succeeix al seu voltant.

Hi ha moltes escoles que basen els seus principis pedagògics amb aquesta idea (com per exemple l’Escola Vilamagore de Sant Pere de Vilamajor o l’Escola El Martinet de Ripollet) però és que fa pocs dies que ha estat notícia als mitjans de comunicació que dues de les institucions escolars del nostre país amb més centres educatius com són els Jesuïtes i l’Escola Pia han apostat decididament dins les seves planificacions estratègiques  formar els seus docents i adaptar les seves metodologies dins d’aquest paradigma educatiu; treballar per projectes, sense assignatures ni horaris. Utopia doncs?

És dins el mateix vers que trobem la segona idea; ens recorda també que no hi hauria d’haver ni mestres, ni tonteries d’aquestes. Sembla un contrasentit llegir un “mestre” defensant que no hi ha d’haver mestres; anem a clarificar-ho doncs. Un mestre com a acumulador de saber, que tan sols es dedica a transmetre’l als seus alumnes (qui, per cert, no en saben de res i necessiten que se’ls expliqui tot?)… no! No volem aquest mestre representatiu de la concepció tradicional de l’educació. Els mestres han de ser educadors, sí, professionals capaços de guiar i acompanyar als alumnes dins els processos continus d’aprenentatge. Professionals capaços de conèixer a la persona i ajudar-la quan faci falta per extreure’n el millor d’ella mateixa. Educadors capaços d’estimular la curiositat, i la motivació per l’aprenentatge del que ens envolta. Aquest és el rol que haurien de tenir els docents a l’escola d’avui dia. Ho hem aconseguit?

…només finestres obertes per on feien carreres
els somnis dels nens i les nenes,…

A la mateixa estrofa hi trobem la tercera de les idees que he trobat interessant a la cançó, els somnis dels nens i les nenes. Què representen aquests somnis que corretegen per l’escola que escriu Pla? Ho interpreto com a metàfora dels interessos dels alumnes. Concebo una educació que parteixi de l’interès i la motivació intrínseca de la persona (en aquest post anterior ja ho vaig esmentar) i és per això que defenso que si els docents aconseguim potenciar la motivació dels educands i vincular-la amb els aprenentatges hi tenim molt de guanyat.

I l’Albert que somiava i somiava i somiava i somiava i somiava,
i de tant que somiava mai es despertava
i a l’escola és clar mai s’hi presentava,
però la mestra mai li posava una falta i sempre l’aprovava.
I és que l’Albert estudiar no estudiava,
però somiar carai si somiava.

Ostres, tenim l’Albert un nano que no va a l’escola però la seva mestra sempre l’aprova, s’entén això? Dins la concepció tradicional de l’escola és obvi que no. És inconcebible, però si canviem de xip entenem la quarta idea que he volgut remarcar; que l’Albert somiava, somiava i somiava i, si tal i com he dit abans entenem tots aquests somnis com a metàfora d’interès, veiem que l’Albert és un alumne que s’esforça molt per entendre tot allò que l’envolta, per donar-li significat i per anar construint el seu saber a partir de les seves motivacions. És algú que realment està aprenent… i per això la seva mestra, que entén que aprendre és molt més que només estudiar, l’aprova.

Hi ha una escola perduda allà al mig del Montseny,
on només hi estudien els nens…
On només hi estudien els nens que somien en truites.

I ja arribo a la cinquena, i darrera, de les idees que vull analitzar de la cançó. Posats a somiar, somiem amb truites; estiguem disposats a ser crítics i valents per canviar el que no ens agrada. Posats a somiar fem que els nostres somnis esdevinguin realitat i que des de l’escola aconseguim ser motor de transformació social.

Darrerament he sentit moltes vegades dues afirmacions que ens animen a tenir una visió més optimista i engrescadora; la primera, desenvolupada en varis contes i metàfores, ho va fer perquè no sabia que era impossible i la segona, que és la que hauria de servir de mantra per a la transformació, fem possible l’impossible!

 

 

* Acabada aquesta reflexió us convido a escoltar la cançó:

One Comment

  1. Anna

    Unes reflexions ben encoratjadores. Animen a que encarem el tercer trimestre amb l’ànim de tirar endavant un model d’educació que trenqui, mica en mica, amb el desencís que es respira en alguns centres educatius!

Deixa un comentari