El plaer de visitar museus amb nens

La visita als museus pot ser un exercici molt plaent per als pares i un martiri per als nens. Sempre recordaré l’actitud de la meva fillola el dia que va visitar el Museu Nacional d’Art de Catalunya amb els seus pares. Després de la visita a les dues primeres sales del Gòtic, i farta de veure “reis amb corones i mares de déu donant el pit”, es va estirar a terra negant-se a continuar. Els seus pares van optar per anar al restaurant del museu a dinar.

Durant els darrers anys, l’antiga filosofia dels museus com a magatzem d’antiguetats ha canviat considerablement. Tot i això, són gairebé nuls els referents que tenen els nens que els hi ha de permetre interpretar allò que, moltes vegades, resta darrera d’una vitrina. I, tot i la voluntat i els esforços esmerçats pels seus directors o departaments pedagògics, és molt difícil reconvertir-los en museus propers als petits.

He pogut comprovar que, moltes vegades, la visita a un museu no pot durar més enllà d’una hora si no hi ha activitats destinades directament als nens. Un exemple de museu pensat per a establir interactivitat amb els infants és el Museu de la Ciència de la fundació “la Caixa” de Barcelona, el Museu d’Història de Catalunya; els ecomuseus com a forma presentació adequada dels elements de l’exposició (quantitat, forma de presentació, certa interactivitat, etc.), com la casa Gassia a Esterri d’Àneu o la casa Joanchiquet de Vilamòs; o petits museus ideals, tant pel contingut com per l’espai i la col·locació dels elements expossats, com el Musèu dera Val d’Aran a Vielha .

La primera idea que hem de tenir clara és que si volem visitar-lo de cap a cap i aturar-nos a cada vitrina, és millor que hi anem sols mentres algú té cura de la canalla. Però si entrem en un museu acompanyats dels nostres fills hem de tenir sempre present la mesura dels infants i no la nostra.

Si optem per fer la visita amb els nostres fills, és millor aturar-se només en algunes sales i ensenyar a observar allò que representen els quadres, les ceràmiques o els elements que es presenten, fent especial incidència en els detalls que poden establir lligams cognitius amb allò que els nens coneixen. I és ben senzill: només cal asseure’s una estona davant d’un quadre o de qualsevol altre element i demanar als infants que expliquin allò que hi veuen i quins elements els són propers. Posteriorment, comparar allò que s’ha vist anteriorment amb les peces que queden més properes. A poc a poc els nens establiran els enllaços necessaris per interpretar l’entorn i de ben segur que ens sorprendran en les possibles visites posteriors. Tenen una memòria meravellosa.

Així mateix, és necessari reivindicar l’ús dels museus per a la gent petita iamb l’objectiu que sigun modificats aquells elements que només han estat pensats per a adults. Per això cal fer la queixa pertinent si les vitrines només estan a l’alçada dels adults, si no hi ha algun llibret explicatiu per a nens o si l’exposició no disposa d’un laboratori d’experimentació per descobrir allò que s’exposa de forma més manipulativa. Fem-ho saber ja que els visitants petits d’avui seran els consumidors de cultura de demà.

Finalment dir que els nens han de respectar unes normes mínimes generals per a tots els museus. Tot i això, a voltes, he hagut de “lluitar” contra algun agent de seguretat que per excés de zel veuen amb mals ulls la presència de nens i nenes petits. I és que a voltes, per a alguns d’aquests, els nens no deixen de ser una molèstia i no un ciutadà amb drets propis.

Deixa un comentari