Els deures

IMG_9124bSembla, pel que puc llegir, que els deures estan en boca de molts dels pares i mares del país. Derivat d’una estada al Japó, he pogut parlar a l’entorn d’aquest tema amb diferents pares de nens japonesos i de nens catalans. I tots m’han mirat amb cara d’incredulitat, sorpresos que aquest tema es posi damunt la taula, que es plantegi la seva eliminació i, fins i tot, que els pares siguin els que poden optar a opinar sobre el tema.
Hom té la impressió que a vegades agafem el rave per les fulles. I és que emmirallats en l’educació finlandesa només som capaços de fixar-nos en aquest tema i no en d’altres més importants? I de mostra un botó: per què no demanem la ràtio d’alumnes per mestre dels Finlandesos?, o del pressupost destinat pel govern finés per alumne?, i de la gratuïtat de l’escola?, o de la xarxa pública i la gairebé inexistent existència d’escola privada?, del prestigi que la societat de Finlàndia dóna als educadors i a l’escola?, etc. Són, doncs, els deures el principal motiu de conflicte a l’escola catalana actual o és una cortina de fum per desviar la mirada?

Potser, doncs, que ens ho fem mirar.

A fi de fixar-nos en el tema amb el que obro aquest article, m’explicaré una mica més per tal que tots entenguem el que suposa la feina a casa pels nens japonesos.

La llengua japonesa és realment força complicada pel que fa a la seva escriptura. Tothom ha de saber tres alfabets: l’hiragana –format per 46 síl·labes bàsiques més 58 més que no són sons purs però que deriven d’aquestes-, el katakana –molt similar a l’anterior- i els kanjis –els que nosaltres coneixem o hem veiem com a símbols xinesos, de qui deriven i adapten a la seva llengua, dels que se’n compten més de sis o set mil però que per llegir un diari bàsic amb uns dos mil n’hi hauria prou-. Hem de tenir en compte que els nens passen per l’escola bressol de forma força similar a la nostra i no comencen l’educació obligatòria fins els sis anys. Aleshores, en sis cursos de primària aprenen els dos primers alfabets i uns mil kanjis. Això, es miri com es miri, demana fer feina més enllà de l’escola si es vol acabar l’educació primària amb el nivell que els nostres alumnes catalans assoleixen a segon o tercer curs. A més aprenen moltes matemàtiques, lectura acompanyada dels pares, cal·ligrafia de kanjis amb pinzell i paper japonès i altres matèries.

IMG_8846Vist per nosaltres, que tenim un alfabet format per una mica més de vint lletres, ens pot semblar una autèntica feina de titans. S’ha comprovat que mercès al sistema d’aprenentatge de la llengua escrita els nens japonesos tenen molt desenvolupada la memòria i l’habilitat gràfica –hem de pensar que hi ha kanjis pels que són necessaris més de vint traços per dibuixar-los.

I tot això a on em porta?

Amb tots els adults i nens que he pogut parlar els hi he preguntat si aquesta feina d’aprenentatge de la llengua escrita la recorden com una tasca àrdua i antipàtica. Molts m’han mirat com si jo fos un extraterrestre, ningú els hi ho havia preguntat mai. I tots ells han remarcat que mai va ser una feina antipàtica, ans al contrari. Tot i això també he pogut analitzar que, igual que un nen català no es pregunta si ha de tenir respecte pels altres, ja que forma part d’allò que la seva societat li demana, per a un nen o nena japonès aquesta pregunta tampoc se la faria mai.

Potser podem incórrer en l’error de pensar que nosaltres potser sí que ens ho preguntaríem, però un professor de València que fa anys que s’està al Japó em va comentar, crec que amb molt d’encert, que no es pot jutjar l’educació japonesa amb ulls occidentals. I crec que seria bo fer-li cas.

Aleshores, on està l’educació catalana en el tema dels deures? Doncs, recentment, la Fundació Bofill exposava que els deures han d’estar justificats i mai demanar l’ajut de l’adult. Potser aquesta no hauria de ser la pregunta que ens hauríem de fer, no? Potser seria bo demanar-nos primer quina educació volem i exigim als nostres governants. I és que segons la resposta a aquesta qüestió sí que haurien de portar deures a casa.

IMG_9084bI és que, per què limitar les possibilitats de coneixement dels nostres nens i nenes a casa quan, els centres, els hi demanem que desenvolupin les ganes d’aprendre? Si un educador és capaç de despertar les ganes de fer recerca per què per llei els hi limitem? Per què els pares no podem intervenir en ampliar el coneixement dels nostres fills si d’un determinat tema poden aportar i ampliar el saber dels fills?

Potser és que els pares que es queixen tenen un determinat concepte de deures? Potser és que caldria canviar la visió sobre aquests? Sí que és veritat que potser alguns tipus de deures s’han de limitar, però és que aquesta limitació potser fa referència també a una forma d’entendre l’educació.

Ara que el treballar a les escoles per projectes està a la cresta de l’onada, treball que demana i motiva a buscar el coneixement arreu i per tot, no estem limitant les possibilitats de construir coneixement als nostres fills? Un bon mestre no ha de posar deures, han de ser els mateixos nens i nenes els qui els proposin si pensem que l’escola, és a dir, la voluntat de saber, està arreu.

A mi, almenys, la distància m’ha permès veure-ho des d’un altre punt de vista.

Deixa un comentari