Kamishibais

 

Kamishibais Que el conte oral es perd en la memòria dels temps ho sap tothom i es profecia. Igual que totes les cultures han ballat i cantat, totes les cultures també han explicat contes en rogle. És, doncs, el conte popular un dels trets identitaris de la cultura universal i de cada una de les cultures. La narració popular està en el subconscient col·lectiu de cada societat i l’identifica com a tal.

És així que, potser, perquè estava gravat en aquests fonaments culturals de la societat japonesa que durant la gran crisi econòmica del país nipó, durant la dècada dels anys trenta del segle XX, al Japó van reaparèixer els narradors orals al carrer. I és que a imatge i semblança dels nostres auques de cec, durant algunes dècades el Japó va poder gaudir novament de narradors professionals de contes, especialment homes que anaven de pob le en poble explicant històries d’herois nacionals als més petits.

IMG_9097No se sap ben bé l’origen, però els kamishibais van esdevenir tot un fenomen nacional. Se sap que l’origen d’aquests narradors de carrer eren generalment de classe mitja baixa i que van florir com bolets davant la perspectiva de pobresa que en aquell moment patia tot el país.

Les històries eren narrades a peu dret, mercès a unes imatges d’una mida aproximada de 20 x 30 centímetres amb les que al narrador anava presentant les principals escenes de cada acte. El nombre d’imatges podia variar d’entre sis i vint segons la història. Aquestes imatges s’encaixaven a l’interior d’un petit teatrí, dotat de dos finestrons que en obrir-se permetien observar la primera imatge del conte. El narrador podia explicar la història mercès al text que hi havia a la imatge precedent mercès que el marc en el que s’introduïen els kamishibais eren foradats per la part posterior.

Kamishibais 3El procés era molt senzill: quan un narrador de contes arribava al poble o al barri es situava en un indret ben visible, especialment per la canalla. Aquesta s’acostava interessada per l’única distracció del moment i adquiria les llaminadures que venia el narrador, autèntic sostenc de la feina d’aquest. Els nens que no tenien ni un ien per gastar en llaminadures eren apartats i se’ls prohibia assistir a la funció. Un cop el narrador considerava que havia venut prou llaminadures, iniciava la narració de contes.

L’ofici de narrador encara va tenir més requesta en acabar la Segona Guerra Mundial. S’han arribat a comptabilitzar més de 25.000 narradors en el moment més àlgid que, en un sol dia, podien explicar contes a més de set milions d’infants del país. A més, aquests narradors, mancats d’històries, van arribar a fer florir més de seixanta editorials dedicades exclusivament a aquesta feina!

Kamishibais antics IAmb l’anomenat “miracle” japonès de les dècades dels seixanta i setanta del segle XX, l’ofici de narrador va anar morint a mesura que la gent trobava feines més ben remunerades i segures. Tot i això la tradició ha viscut fins avui en dia i, sigui en la memòria dels més grans, o en les biblioteques i escoles, els kamishibais encara estan vius. No és estrany utilitzar com a recurs aquestes grans làmines de colors vius, amb el tors pintat per la narració, a les biblioteques públiques o a les biblioteques escolars. Unes narracions orals que, si hom ho desitja, fins i tot pot agafar de préstec el teatrí per convertir-se en un autèntic narrador oral de contes. Us hi atreviu?

Deixa un comentari