Un cànon literari infantil?

L’imaginari particular es dota, entre d’altres, de les lectures que d’una o altra manera han caigut a les nostres mans. Aquestes, aportades per mediadors conscients o inconscients, conformen la nostra imaginació que usarà els referents per construir, a poc a poc, la idea de pertànyer a una o altra societat, a una o altra família, a una o altra cultura. Un és reconeix a partir de les seves lectures ja que, com les festes populars, les tradicions o les creences, formen part de la cultura comuna que ens identifica. I al dir lectures em refereixo també, especialment en les primeres edats, a la rondallística i l’oralitat que tot infant beu a galet a través de les seves oïdes i ulls.

En un estudi efectuat al Regne Unit es va observar que els nens i nenes de classes desafavorides tenien un nivell de lectura superior a alguns de classes econòmiques altes. Investigant el perquè, els que portaven la recerca se’n van adonar que els infants que vivien en entorns desafavorits restaven a càrrec de les seves àvies i avis qui, al mateix temps, compartien estona de xerrada amb les veïnes i veïns del barri. Al llarg d’aquestes estones les anècdotes, facències, històries i demés xafardeigs anaven i venien de boca a orella conformant un relat que, potser o no basat en la realitat, mantenia una estructura molt similar a la dels contes populars. Aquests infants estaven submergits en la tradició oral més primigènia i els ajudava a estructurar el cervell a fi d’acostar-se a la lectura amb una base prou sòlida. I els més rics, us preguntareu? Doncs resulta que aquests podien estar molt estimulats, però molts d’ells estaven a càrrec de cuidadores que entre les seves tasques no s’especificava la d’explicar contes als infants. És a dir, estaven nets, polits i endreçats però desatesos oralment, una desatenció que tenia conseqüències posteriors.

Així, doncs, tenint dos components com són les lectures i l’acompanyament lector, ara seria hora de preguntar-nos: però, quines lectures? Doncs aquí és on hem de decidir, tots plegats, si creiem necessari un cànon bàsic de lectures o no. I si la resposta és afirmativa, preguntar-nos quin?

Eric-Carle-The-Very-hungry-caterpillarPel que he pogut observar en diferents països, aquest cànon existeix tot i que, potser, no del tot conscient. Quan al Japó tots els espais on hi ha llibres -escola, biblioteca, llibreries, cases particulars…- tenen L’erugueta goluda, d’Eric Carle, és clar que aquest títol esdevé part de l’imaginari col·lectiu. Quan al costat d’aquest, a imatge i semblança pel que fa a la seva distribució, hi ha el conte popular de Momotaró -la història d’un nen que neix a l’interior d’un préssec i que és acollit per una parella d’avis-, és quan ens adonem que alguns contes populars conformaran els fonaments d’un imaginari col·lectiu damunt del qual aquella societat s’hi sentirà identificat.

Un exemple similar podem trobar amb els Mumin a Finlàndia o Islàndia, personatges que, a més són promocionats en tot tipus de suport com poden ser nines de felpa, plats per a infants, gots i roba de tota mena.

Aquests països escullen de forma conscient els personatges que formaran part de la infantesa dels seus nens i nenes?

Probablement hi hagi una mica de tot, però està clar que hi ha una voluntat de transmetre i conservar aquells elements que els reconeixen com a propis i que, lluny de la uniformització de la factoria Disney, els permetrà integrar-se en una societat amb personalitat pròpia. Això sí, tot aquest imaginari sempre és respectuós amb valors com l’amistat, el respecte i la llibertat de l’altri expressats, en tot i per tot, en els personatges que conformen la base de la col·lectivitat.

I al nostre entorn? Tenim i som conscients de la importància que s’sdevé darrere de les lectures dels nostres infants? I és que a voltes hom té la impressió que més enllà del Patufet restem orfes d’un imaginari que hem venut a princeps i princeses de colors pastel.

Jo, per si de cas, i com a caràtula d’aquest post, ja he fet la meva proposta.

Bones lectures!

Deixa un comentari